Ens reunim avui i ara en aquest temple parroquial de Santa Creu per oferir aquesta Santa Missa en sufragi de la meva mare Josefa Segura García, que als seus 89 anys d’edat, d’aquests viscuts la majoria membre i mestra de la meva família ha estat cridada a la nova vida eterna, completant així els seus anys de vida a la terra.
La seva mort dimarts passat dia 30 de gener ens ha agafat a tots amb l’esperit que Santa Mònica demanava al seu fill, Sant Agustí d’Hipona, quan sentint-se ella prop de la mort física, li deia: «l’únic que et demano és que recordeu del meu davant l’altar del Senyor, en qualsevol lloc on estigueu «(Confessions, llibre 9, 28). Així doncs com a cristians que som estem cridats a creure, afirmar i ensenyar que per a ell a nosaltres la mort física no és mort, no és un final, sinó que la mort física és l’inici d’una vida nova que no acabarà mai. Si ens fixem bé, en els textos que la litúrgia fa servir en les celebracions de les exèquies hi ha una paraula que es pronuncia moltes vegades i aquesta és la paraula vida. Tant que es podria dir que els funerals no són la celebració de la mort, sinó la celebració de l’inici d’una nova vida.
Així, doncs, celebrem aquesta Santa Missa, juntament amb el dolor i la pena meva, del meu germà Salvador, la meva cunyada Àngela, els meus nebots Maria Josep i Salvador, amb una certesa: d’una manera misteriosa, però real: la meva mare segueix amb nosaltres, ja que com diu el prefaci de la Missa de difunts: «la vida dels qui creuen en vós, Senyor, no acaba, es transforma, i quan se’ls desfà la morada terrenal, vam adquirir una altra d’eterna al cel».
Us dono les gràcies a tots els aquí presents avui en aquesta celebració, veient-se com a germans i amics, que amb la vostra presència em manifesteu el vostre afecte personal cap a mi i cap a la meva mare, reconeixent un afecte que la meva mare tenia i visitava amb freqüència, a Eivissa i Formentera. I aquest afecte ho han manifestat també dignes autoritats: l’Honorable President de Consell em va escriure donant-me el condol i va enviar una corona de flors al tanatori on estava el seu cos. També m’han donat el condol als il·lustríssims Senyors Alcaldes de Sant Josep, de Santa Eulàlia, de Sant Joan i de Sant Antoni.
Naturalment tots, tots sense excepció, els sacerdots que serveixen tan bé i treballen en aquesta estimada Diòcesi. I al costat d’ells molts de vosaltres que m’heu donat el condol de diferents maneres, per escrit, per telèfon, etc. I així alguns han fet l’esforç de venir al meu poble per a l’enterrament. Amb aquests fets, dignes i fraterns, el meu amor per Eivissa i Formentera, que és grandíssim, ara és més gran encara, veient la bondat que aquí es té d’ells.
La meva mare va néixer a Barxeta, província de València, i guieu pels seus bons pares, els meus avis, va ser una ànima de molta vida interior, humil, senzilla, sacrificada, callada; li agradava passar desapercebuda, de natural bondadós i molt amant de la pau, que reflectia en el seu semblant, fins en els moments difícils de la seva malaltia.
Casada amb el meu pare als seus 24 anys, l’any 1952, va donar origen a una nova família, amb amor al seu marit i amb moltes actituds per formar-nos bé als seus fills, com a ciutadans, com a estudiants i sobretot com a cristians.
Recordo que érem petits i quan la nit ens acostábamos, entrava a la nostra habitació i ens deia: resem a la Mare de Déu i així ens cap dir tres avemaries. Em acostumi tant a això que encara, a les nits, al llit ja rés l’ofici del Breviari de les Completes, que ens mana la llei als sacerdots i religiosos, però acostumat a això des de petit a això un les tres avemaries.
El meu pare ie ella ens feien anar a missa tots els diumenges. I no de qualsevol manera, sinó junts i asseguts al mateix banc a la parròquia. Com volien tant als fills, ens ensenyaven i promovien que féssim el que era bo i important. I així els meus germans ho han fet en la seva vida amb els seus fills. I no era anar a Missa i prou. Els diumenges, després de la Missa, menjant a casa, ens feien parlar de l’Evangeli que havíem escoltat, del que el capellà havia dit en el sermó, etc. I al costat d’això, ens donaven exemple d’ajudar i donar almoines als pobres.
Com a bona mare, ens va ajudar en els nostres estudis, en el meu cas primer portant-me a un bon col·legi religiós dels Germans de La Salle, després en els meus estudis a la Facultat de Dret, on vaig ser advocada i després al Seminari perquè fos bon sacerdot .
I contenta amb el que vam fer, amb les seves paraules ens ajudava a seguir pel bon camí. Per a mi, primer al poble on vaig ser capellà, Cullera, després en els meus estudis i serveis a Roma i al Servei Diplomàtic de la Santa Seu, i aquests últims anys en el meu servei a la Diòcesi d’Eivissa, que ella volia i per la que resava i em donava consells. Tant volia a Eivissa, pel que aquí va veure en les moltes vegades que va venir, que últimament desitjava tornar a ser aquí uns dies del temps de Quaresma i em va demanar la setmana anterior a la seva mort que li busqués el bitllet per venir, ser aquí i saludar tanta gent que ella apreciava i que li demostraven afecte i educació.
En els meus anys de servei a Roma -ja havia mort llavors el meu pare, que va morir en 1993- venia allà moltes vegades, i així va tenir moltes trobades amb Sant Joan Pau II. La primera vegada que l’hi vaig presentar i la salutació, el Papa li va dir: «On està el seu marit». La meva mare li va dir: «Ha mort fa uns mesos». I el Papa li va dir: «Doncs resem un respons per ell». I ho van fer, ensenyant-nos com és una obra de misericòrdia pregar pels difunts perquè Déu els aculli en la glòria per sempre, com mèrit del bo que han fet aquí als anys de vida a la terra.
L’última vegada que es van saludar va ser a Madrid, en el viatge de Joan Pau II al maig de 2003, i allà el Papa li va fer una abraçada, del qual tinc bones fotografies, davant dels meus germans i nebots, dient-li: «Gràcies per la seva fill Vicente i els altres: es veu com els ha educat »
Els últims mesos la meva mare va patir molt, doncs exactament vuit mesos abans de la seva mort va morir el meu germà gran als seus 63 anys, víctima d’una malaltia. Davant el misteri de la mort, davant el fet del dolor i de l’amargor que l’acompanya, ens ve espontani preguntar-se: (Cf. Gaudium et Spes, 18): Per què la mort? Per què la separació? Per què el dolor? La vida terrenal de la meva mare se m’ha arrencat quan jo, i la resta de la bona família crèiem que tot anava bé i que l’anàvem a tenir uns anys més; ens ha quedat el gran buit de la seva presència física, de les seves belles dots, del seu suport … per què tot això?
La resposta ens ve de la lectura de la Sant Pau als cristians de Roma que hem escoltat: «Cap de nosaltres viu per a si mateix, i cap de nosaltres mor per a si mateix: si vivim, vivim per al Senyor; si morim, morim per al Senyor. En la vida i en la mort som del Senyor «(Rm 14,8).
Vet aquí el misteri de la mort, el misteri del dolor si s’accepta com un lliurament a Déu a la llum de la fe; es tracta d’un tribut d adoració i subordinació que li oferim. No som nosaltres mateixos els que ens amos la vida, i de la mateixa manera no som nosaltres mateixos els que es la devolveos. Tot el nostre està en mans de Déu: «El Senyor m’ho va donar, el Senyor em va prendre. Beneït sigui el nom el Senyor «llegim en el llibre de Job.
Fins i tot enmig de les llàgrimes, de, esquinçament i sofriment d’aquest moment, hem de, inspirats per la gràcia, trobar la força per expressar aquesta suprema obediència i dependència de Déu, per tenir aquesta acció amorosa i de confiança en Ell, donador de tot bé.
Aquest sentiment no és un abandonament cec en una força irracional i tirànica, que ens supera, no és l’acceptació fatal d’un destí cruel i irracional: és la submissió filial a la voluntat de Déu, d’un Pare etern que és tant més pare que fa més no prova.
Alguns cristians, en els moments crucials de la nostra vida. Com ara els Bisbes, els sacerdots i els diaques en el dia de la nostra ordenació, o els religiosos en el moment de la seva professió perpètua ens prostrem a terra durant el cant de les Lletanies dels Sants per indicar el nostre lliurament a Déu, el nostre posar-nos a les seves mans per dur a terme la missió que Ell ens confia; de la mateixa manera, el cristià, en el moment de la seva mort queda postrat com expressant amb el cos mort la primacia de Déu sobre ell.
Estem segurs que del nostre dolor, de les llàgrimes d’aquests dies, pot néixer un goig, tant per a nosaltres com per a la meva mare, una promesa de felicitat superior. És la fe qui ens ho ensenya i ens ho repeteix. I aquesta fe l’hem d’acceptar i tenir amb coherència i sentiments cristians. Per a això, Jesús mateix ens donarà la força. Li hem escoltat també a la Carta de Sant Pau als cristians de Roma: «Per això Crist ha mort i ressuscitat: per ser Senyor de vius i morts» (14,9). Així la mort i el sofriment són per al cristià la premissa i d’alegria i de la resurrecció, ja que ha estat aquesta la mateixa via que ha recorregut Crist.
A Déu, doncs, li dono gràcies per haver-me donat tants anys a la meva mare, i a ella li agrairé sempre tot el que ha fet per la família.
La pena de privar-nos de la seva presència, dels seus bons consells, dels seus ensenyaments i ajudes. Però pensem que ara és a prop d’aquesta altra Mare celeste de tots, la Mare de Déu, de la qual era devota.
A tots vosaltres, aquí presents, germans de la fe, membres d’aquesta Església diocesana de la qual sóc pastor, us demano amb afecte i confiança: pregueu per mi, doneu gràcies al Senyor amb mi per tots els béns que he rebut de la meva mare en tants anys. I gràcies de la vostra participació
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.