MISSA CRISMAL. 2 d’abril de 2.015. S.I. Catedral

La litúrgia d’aquest matí del Dijous Sant, que celebrem en aquesta Església Catedral, amb la participació de vosaltres, benvolguts germans sacerdots, vosaltres que com ensenya PO, 2, heu estat «constituïts en l’ordre del presbiterat, per ser cooperadors de l’Ordre episcopal , per al puntual compliment de la missió apostòlica que Crist els va confiar «; amb l’assistència de vosaltres religiosos i religioses i de vosaltres fidels de les nostres parròquies, és una introducció al Tridu Sagrat, que començarà aquesta tarda amb la Missa «in Cena Domini». Per això, la Paraula de Déu, que ha estat proclamada, juntament amb la benedicció dels olis que farem al llarg d’aquesta celebració, conté en si una mena de síntesi concisa del misteri pasqual, així com de les perspectives, que s’obren amb ella en la història de la salvació. En aquest sentit, per a cada un de nosaltres, és ja un enriquiment i una bona ajuda per a viure aquest gran esdeveniment del Tridu Pasqual.

Les lectures es concentren en Crist. Així, en la primera lectura hem escoltat perquè ha vingut Crist al món; «El Senyor m’ha enviat a curar els cors adolorits» (Is 61, 1). A aquesta missió Déu té previst afegir als seus, és a dir, a nosaltres, i d’una manera especial a aquells que seran anomenats «Ministres del nostre Déu» i per això, Déu farà un pacte perpetu. Qui acull aquest pacte adquireix un estatut clar: «Els que els vegin reconeixeran que són l’estirp que va beneir el Senyor». Ja en l’Antic Testament, doncs, apareix assenyalat un do que Déu farà a la humanitat per protegir-la: el sacerdoci. El sacerdoci és, doncs, per a tots, una expressió de l’amor que Déu té per a la humanitat.

L’Apocalipsi parla d’Ell com del «testimoni fidel» i al mateix temps com del «Primogènit d’entre els morts» i del «Príncep dels reis de la terra» (cf. Ap 1, 5). Aquest és Crist: Aquell que «ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang» (Ap 1, 5). Crist, Redemptor de l’home. Crist, Redemptor del món.

Jesucrist és així i ho va complir. En aquest sentit, l’Evangeli de Lluc que ha estat proclamat (Lc 4, 16-21) ens ho diu: Jesús, a la sinagoga de Natzaret, després d’haver proclamat el fragment d’Isaïes que també nosaltres hem proclamat, ho diu: » avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar «(Lc 4,21). Jesús ho va complir i aquest compliment el perllonga a través d’aquells que formen part del seu cos. Pel baptisme cada un de nosaltres ha rebut la seva vida divina, és a dir, estem cridats a la resurrecció. Units a Déu, rebent la seva gràcia i la seva benevolència, estem cridats a ser, com Jesús, protagonistes de les obres bones, no només amb les paraules, sinó amb els fets, amb la nostra conducta de vida.

La vinguda de Jesús al món es realitza amb la potència de l’Esperit Sant. I la seva marxa, en el misteri pasqual, opera el davallament del Paràclit, de l’Consolador. Així les lectures de la litúrgia d’avui mostren l’estreta unió entre la força de l’Esperit i la missió del Fill.

Crist, que avui va a la trobada del Nou Testament amb la seva pròpia Sang, dóna compliment a les paraules del Profeta Isaïes. Elles parlen del Messies, del Consagrat amb la unció, l’Ungit, la missió sencera està impregnada de l’Esperit Sant. «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit: m’ha enviat a portar la Bona Nova, a curar els cors adolorits, a proclamar l’amnistia, a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Is 61, 1 -2).

Tot això ho ha fet Crist. I tot això ha estat realitzat, al mateix temps, per l’Esperit Sant. Però les lectures de la litúrgia d’avui, i tot el contingut de la mateixa, ens porten encara més enllà. El Redemptor és enviat a transferir, amb la mateixa Sang (Sang de la nova i eterna Aliança) la força de l’Esperit Sant a tots els «cors adolorits». Un símbol d’aquesta força és la «unció». Per obra de Crist, de la seva mort i resurrecció, la «unció» esdevé un signe de la participació en el poder santificant l’Esperit. Aquest poder és múltiple, i múltiple és també la participació en ell per mitjà dels signes sacramentals. Per això, precisament, en la litúrgia del matí del Dijous Sant es porta a terme la consagració del crisma, l’oli dels catecúmens i del dels malalts.

La paraula crisma prové de llatí chrisma, que significa unció. Així es diu ara a l’oli i bàlsam barrejats que el bisbe consagra en aquesta missa. Amb aquest oli seran ungits els nous batejats i es designarà als que reben el sagrament de la Confirmació. També són ungits els bisbes i els sacerdots en el dia de la seva ordenació sacramental. Així doncs, el Sant Crisma, que representa el mateix Esperit Sant, se’ns dóna juntament amb els seus carismes el dia del nostre bateig i de la nostra confirmació i en l’ordenació dels sacerdots i bisbes.

La litúrgia cristiana contínua amb l’ús de l’Antic Testament, en el qual eren ungits amb l’oli de la consagració dels reis, sacerdots i profetes, ja que ells prefiguraven el Crist, el nom significa «l’ungit del Senyor». Amb l’oli dels catecúmens s’estén l’efecte dels exorcismes, ja que els batejats es vigoritzen, reben la força divina de l’Esperit Sant, perquè puguin renunciar al mal, abans que reneixin de la font de la vida al bateig.

L’oli dels malalts, l’ús testifica l’apòstol Sant Jaume, posa remei les malalties d’ànima i cos dels malalts, perquè puguin suportar i vèncer amb fortalesa el mal i aconseguir el perdó dels pecats. L’oli simbolitza el vigor i la força de l’Esperit Sant. Amb aquest oli l’Esperit Sant vivifica i transforma la nostra malaltia i la nostra mort en sacrifici salvador com el de Jesús.

Participant en la consagració i benedicció dels olis, benvolguts fidels d’Eivissa i Formentera, recordeu la gràcia que vau rebre amb els diferents sagraments i el compromís que això comporta. És, doncs, una celebració que a tots ens ha de moure a donar gràcies i a ser cada vegada més conscients dels nostres compromisos amb Déu i amb els germans, amb nosaltres mateixos i amb l’Església.

La benedicció d’aquests olis i la consagració del crisma, que serviran enguany per administrar sagraments ens ha de recordar a cada un el compromís que l’evangelització -a la qual tots estem llamados- sigui eficaç i arribi a tots.

Al servei d’aquest poble de la Nova Aliança hem estat ungits també nosaltres, estimats germans en el sacerdoci, que esteu celebrant amb mi l’Eucaristia d’avui.

Estem ungits de manera particular. Les nostres mans van ser ungides en l’ordenació presbiteral, perquè, amb la força de l’Esperit de Crist, puguem celebrar el seu Sacrifici. «In persona Christi. Sancta sancte!».

Renovem avui en els nostres cors el record de la nostra ordenació! Renovem la gràcia del sagrament! Renovem les promeses i els compromisos, perquè puguem, juntament amb el Crist, «portar la Bona Notícia», «curar els cors adolorits», «proclamar l’any de gràcia» i de la salvació!

Renovem, doncs, el que som i actuem així. Tant per al bisbe com per al prevere la participació en l’ofici de Crist, recolzada en el text de Mt 28,16-20, és presentada amb un ordre precís: ensenyar (funció o ofici profètic), santificar (funció o ofici sacerdotal) , guiar o regir (funció o ofici pastoral) (Cf. CD 12-17; PO 4-6.13).

La identitat sacerdotal està fundada en la configuració de Crist Senyor, que és alhora sacerdot, profeta i rei de l’univers. El sacerdot està íntima i únicament configurat amb Crist per la seva ordenació. L’ordenació confereix «un vincle ontològic específic que uneix al sacerdot amb Crist, Summe Sacerdot i Bon Pastor», l’exemple pastoral ha de ser assumit pel sacerdot (Cf. PDV, 23). En virtut d’aquesta unió sorgeix el deure i dret del sacerdot de santificar ( «munus sanctificandi»), ensenyar ( «munus docendi»), i governar ( «munus regendi») «in persona Christi capitis», perquè per l’ordenació un sacerdot està configurat amb Crist. la identitat sacerdotal es forja en la triple «munera», que són inseparables en el sacerdot i en exercici del sacerdoci.

El sacerdot és qui, en compartir el sacerdoci de Crist, ofereix la Missa, estén el perdó i la pau als pecadors en la penitència i ungeix amb l’oli de l’Extrema Unció; és el sacerdot qui, en compartir la missió profètica de Crist, parla en nom de Crist i de l’Església en la predicació; i és el sacerdot qui, en compartir la reialesa de Crist, exerceix el govern de l’Església, de manera que només un sacerdot pugui guiar les ànimes com a rector o bisbe.

En aquest sentit, duent a terme aquestes funcions, és on hem de ser vistos. I on ens veuen els nostres fidels, els nostres germans? Ens veuen en oració davant l’Eucaristia conservada al sagrari? Ens veuen asseguts al confessionari per perdonar-los, en nom de Crist els pecats? Ens veuen celebrant freqüentment l’Eucaristia? Ens veuen predicant, donant catequesi? On ens veuen els fidels? On siguem, on ocupem el temps, es veu la nostra identitat.

El Papa Joan Pau II ens ofereix una bona descripció del prevere quan en la PDV, n. 15 diu: «Els preveres són, en l’Església i per l’Església, una representació sacramental de Jesucrist, Cap i Pastor, proclamen amb autoritat la seva paraula; renoven els seus gestos de perdó i d’oferiment de la salvació, principalment amb el Baptisme, la Penitència i l’Eucaristia; exerceixen, fins al do total de si mateixos, la cura amorosa del ramat, a qui congreguen a la unitat i condueixen al Pare per mitjà de Crist en l’Esperit ».

Benet XVI afirmava en el seu discurs del 12 de març de 2010 que «el tema de la identitat sacerdotal […] és determinant per a l’exercici del sacerdoci ministerial en el present i en el futur». . Per això, concloïa el Papa, la identitat clara marca quina ha de ser la forma d’obrar del sacerdot que el món necessita i no una altra: «els homes i les dones del nostre temps només ens demanen que siguem sacerdots de veritat i res més. Els fidels laics trobaran en moltes altres persones allò que humanament necessiten, però només en el sacerdot podran trobar la Paraula de Déu que sempre han de tenir en els llavis (Cf. Presbyterorum ordinis, 4); la misericòrdia del Pare, abundant i gratuïtament donada en el sagrament de la Reconciliació; i el Pa de vida nova, «aliment veritable donat als homes» (Ibíd.)

També el Papa Francesc, en la seva primera homilia dirigida als sacerdots de la diòcesi de Roma, a la Missa crismal subratllava la importància de la identitat sacerdotal i com aquesta identitat sacerdotal s’ha de veure en la forma de viure i actuar del sacerdot. «Al bon sacerdot l’hi reconeix per com camina ungit el seu poble …. És bo que la realitat mateixa ens porti a anar-hi on el que som per gràcia es mostra clarament com a pura gràcia, en aquest mar del món actual on només val la unció – i no la funció – i resulten fecundes les xarxes tirades únicament en el nom d’aquell de qui ens hem fiat: Jesús «(Homilia 28 de març de 2013).

Estimats germans sacerdots: d’aquí a uns moments, en presència dels fidels que ens volen i ens acompanyen aneu a renovar les promeses sacerdotals, les mateixes que vau fer el dia joiós de l’ordenació sacerdotal. Per alguns han passat molts anys, per altres menys. Majors o joves, la missió és la mateixa. Amb aquesta renovació revifem els sentiments que van inspirar la nostra entrega al Senyor i la seva Església, aprofundint i agradant sense parar la bellesa del «sÍ» que vam donar com a resposta a la crida a seguir el Crist d’una manera concreta, el ministeri sacerdotal.

Amb elles vam assumir el compromís i, podria dir, el gust de viure en plenitud la bellesa del nostre ministeri, en el seguiment de Crist, joiosament lliurats al servei dels altres. Sent fidels prestem un servei en favor dels altres homes i dones, en nom de Va donar. Siguem conscients que bé espiritual de nombroses persones, com potser també la salvació de molts, depèn de com les complim.

Que ens ajudin en això la intercessió dels nostres Patrons, la Verge de les Neus i Sant Ciriac màrtir, davant les venerades imatges celebrem aquesta Missa, renovem les promeses i els posem com a testimonis del compromís. Amen