SOLEMNITAT DE PENTECOSTÉS

Santa Església Catedral 4 juny 2017

Estimats germans i germanes:

Aquest diumenge celebrem la festa de Pentecosta. Dia per a l’acció de gràcies pel do de l’Esperit Sant, Déu amb el Pare i el Fill, que ens fa ser noves criatures, fills de Déu, incorporats a Crist, membres del seu cos que és l’Església.

Avui és, doncs, una gran solemnitat. Tot i que, en cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l’Església són grans, aquesta de Pentecosta ho és d’una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l’esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús , mitjançant el do de l’Esperit del Ressuscitat.

Per Pentecosta ens ha preparat en els dies passats l’Església amb la seva oració, amb la invocació repetida i intensa a Déu per obtenir una renovada efusió de l’Esperit Sant sobre nosaltres. L’Església ha reviscut així el que va esdevenir en els seus orígens, quan els Apòstols, reunits al Cenacle de Jerusalem, «eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones i Maria, la mare de Jesús, i amb els seus germans» (Ac 1 , 14). Estaven reunits en humil i confiada espera que es complís la promesa del Pare que Jesús els havia comunicat: «Sereu batejats amb l’Esperit Sant, dins de no molts dies … Rebreu la força de l’Esperit Sant que vindrà sobre vosaltres» ( Ac 1, 5.8).

En la litúrgia de la Pentecosta, a la narració dels Fets dels Apòstols sobre el naixement de l’Església (cf. Ac 2, 1-11) correspon el salm 103 que hem escoltat: una lloança de tota la creació, que exalta l’Esperit creador que ho va fer tot amb saviesa: «Quantes són les teves obres, Senyor, i totes les heu fetes amb saviesa! La terra és plena de les vostres criatures … Glòria a Déu per sempre, gaudi el Senyor amb les seves obres! »(Sl 103, 24.31). El que vol dir-nos l’Església és això: l’Esperit creador de totes les coses i l’Esperit Sant que Crist va fer baixar des del Pare sobre la comunitat dels deixebles són un i el mateix: creació i redempció es pertanyen mútuament i constitueixen, al fons, un únic misteri d’amor i de salvació. L’Esperit Sant és abans de res Esperit Creador i per tant Pentecosta és també festa de la creació. Per a nosaltres, els cristians, el món és fruit d’un acte d’amor de Déu, que va fer totes les coses i del que ell s’alegra perquè és «una cosa bona», «una cosa molt bona», com ens recorda el relat de la Creació (cf. Gn 1, 1-31). Per això Déu no és el totalment altre, innombrable i fosc. Déu es revela, té un rostre. Déu és raó, Déu és voluntat, Déu és amor, Déu és bellesa. Així doncs, la fe en l’Esperit Creador i la fe en l’Esperit que Crist ressuscitat va donar als Apòstols i ens dóna a cada un de nosaltres estan inseparablement unides.

La segona lectura i l’Evangeli d’avui ens mostren aquesta connexió. L’Esperit Sant és Aquell que ens fa reconèixer en Crist el Senyor, i ens fa pronunciar la professió de fe de l’Església: «Jesús és el Senyor» (cf. 1Co 12, 3b). Senyor és el títol atribuït a Déu en l’Antic Testament, títol que en la lectura de la Bíblia prenia el lloc del seu nom impronunciable. El Credo de l’Església no és sinó el desenvolupament del que es diu amb aquesta senzilla afirmació: «Jesús és el Senyor». D’aquesta professió de fe sant Pau ens diu que es tracta precisament de la paraula i de l’obra de l’Esperit. Si volem estar en l’Esperit Sant, hem adherir-nos a aquest Credo. Fent-ho nostre, acceptant-ho com la nostra paraula, accedim a l’obra de l’Esperit Sant. L’expressió «Jesús és el Senyor» es pot llegir en els dos sentits. Significa: Jesús és Déu i, al mateix temps, Déu és Jesús. L’Esperit Sant il·lumina aquesta reciprocitat: Jesús té dignitat divina, i Déu té el rostre humà de Jesús. Déu es mostra en Jesús, i amb això ens dóna la veritat sobre nosaltres mateixos. Deixar-se il·luminar en el més profund per aquesta paraula és l’esdeveniment de la Pentecosta. A l’resar el Credo entrem en el misteri de la primera Pentecosta: del desconcert de Babel, d’aquelles veus que ressonen una contra l’altra, i produeix una transformació radical: la multiplicitat es fa unitat multiforme, pel poder unificador de la Veritat creix la comprensió. En el Credo, que ens uneix des de tots els llocs de la Terra, es forma la nova comunitat de l’Església de Déu, que, mitjançant l’Esperit Sant, fa que ens comprenguem i tot en la diversitat de les llengües, a través de la fe , l’esperança i l’amor.

El passatge evangèlic ens ofereix, després, una imatge meravellosa per aclarir la connexió entre Jesús, l’Esperit Sant i el Pare: l’Esperit Sant es presenta com el buf de Jesucrist ressuscitat (cf. Jn 20, 22). L’evangelista sant Joan reprèn aquí una imatge del relat de la creació, on es diu que Déu va bufar al nas de l’home un alè de vida (cf. Gn 2, 7). El buf de Déu és vida. Ara, el Senyor bufa a la nostra ànima un nou alè de vida, l’Esperit Sant, la seva més íntima essència, i d’aquesta manera ens acull en la família de Déu. Amb el Baptisme i la Confirmació se’ns fa aquest do de manera específica, i amb els sagraments de l’Eucaristia i de la Penitència es repeteix contínuament: el Senyor bufa a la nostra ànima un alè de vida. Tots els sagraments, cadascú a la seva manera, comuniquen a l’home la vida divina, gràcies a l’Esperit Sant que actua en ells.

Havent rebut, doncs, l’Esperit Sant, Demanem l’Esperit de Saviesa que ens faci portar la llum i el testimoni de la nostra fe als que la tenen afeblida o no en tenen. Demanem que no ens deixi la Força de la part alta que ens faci testimonis, l’Esperit de la Veritat que ens impulsi a anunciar amb obres i paraules l’Evangeli de Jesucrist, aquest Evangeli que necessitem conèixer millor i experimentar amb més vivesa i força. Demanem l’Esperit Sant per evangelitzar, per impulsar entre nosaltres decididament una vigorosa i nova evangelització, com en els primers temps, amb tot ardor i esperança. Perquè entre nosaltres esdevingui una nova Pentecosta, el gran començament de l’Evangelització.

Demanem docilitat a l’Esperit Sant per deixar-nos guiar per Ell, fer-nos cada vegada més semblants a Crist i reflectir la seva imatge. Que ens faci ser homes i dones que han trobat en Crist la veritable esperança i ens porti per camins de renovació i deixar-nos conduir per on Ell porta a la seva Església.

Demanem que ens concedeixi el do de fortalesa, do de l’Esperit, per donar testimoni de Crist amb valentia i llibertat i proclamar la seva paraula pels camins ardus i nous per on se’ns demana dur a terme avui la missió evangelitzadora, escrutant els seus camins, deixant-nos conduir per Ell a la veritat sencera i seguint les seves decisions.

Li demanem que ens faci el do de la caritat apostòlica, la de Crist, Bon Pastor, que va venir a reunir els fills de Déu dispersos, buscar els pecadors, i oferir la seva vida per ells. Que sentim l’amor de Crist pels homes i estimem l’Església com Ell l’estima, amb un amor profund i fidel. Que puguem anunciar amb tota la nostra persona i amb les nostres paraules a tot home, particularment al més petit i pobre, que és estimat per Déu.

Li demanem que ens condueixi pels camins de la unitat. Necessitem enfortir la unitat, do de l’Esperit, que tots siguem un perquè el món cregui que Crist és el Fill de Déu, el Enviat pel Pare per anunciar a la bona nova als pobres, per curar els cors afligits, per redimir els que caminen sota l’esclavitud del pecat, per alliberar-nos de la mort i així tinguem vida.

Li demanem a l’Esperit Sant que ens faci arribar la nostra fe, avivada i enfortida, als homes, «vaig creure per això vaig parlar». Que ens forci a portar aquesta fe, que ens remogui des de dins i no ens deixi tranquils fins que fem partícips a altres d’aquesta fe, que és llum i vida.

Que l’Esperit Sant ens atregui de tal manera i ens mogui de tal manera que deixem d’una vegada per sempre el ser cristians ocults i acomplexats, i sortim amb tota llibertat i valentia a plena llum, per confessar el nom de Jesucrist, per lliurar la riquesa de l’Església, que no és altra que l’Evangeli de Jesucrist, força de salvació per a tot el que creu.