FESTA DE SANT ANTONI ABAT Parròquia de Sant Antoni 17 gener 2018

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Sant Antonio, titular d’aquest temple parroquial. Aquesta festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Sant Antonio.
Entre els sants més populars de tots els temps està Sant Antonio. Moltes poblacions celebren amb festejos especials la memòria de Sant Antón, amb benedicció d’animals domèstics o de companyia, amb jornada festiva.

Hem escoltat la Paraula de Déu, i molt particularment l’Evangeli de Sant Mateu 19, 16-26. Aquest Evangeli ens narra la història d’un jove que va preguntar el camí de la vida eterna.

Jesús l’hi va indicar però aquest jove no ho va acceptar: era ric i això era la cosa més important per a ell. Jesús l’hi diu molt clar: “si vols entrar en la vida, guarda els manaments«. El jove reacciona i pregunta: “Quins manaments?” Jesús té la bondat d’enumerar els manaments que el jove havia de conèixer: «No mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs, no aixecaràs fals testimoniatge, honra al teu pare i a la teva mare, i estimaràs al teu proïsme com a tu mateix.” Però Jesús li recorda els manaments que parlen respecte de la vida al costat del proïsme! No esmenta els tres primers manaments que defineixen la nostra relació amb Déu! Per a Jesús, només aconseguirem estar bé amb Déu, si sabrem estar bé amb el proïsme.

De res avança enganyar. La porta per arribar fins a Déu és el proïsme. L’observança dels manaments prepara a la persona perquè pugui arribar al lliurament total de si a favor del proïsme.

Jesús demana molt, però ho demana amb molt amor. El jove no accepta la proposta de Jesús i es va anar, “perquè tenia molts béns”.

Un jove que escolta la paraula de Jesús, no la posa en pràctica i així no va aconseguir segurament la seva salvació.

Nosaltres, escoltant la paraula de Déu en les celebracions de la Santa Missa, en la lectura de la Bíblia, en les catequesis i cursos de formació hem d’acollir-la, tractar-la i complir-la.

I un meravellós exemple d’això va ser Sant Antonio Abad, i en pensar avui en ell, en la seva vida, en els seus ensenyaments, en les seves obres, que això ens animi a ser així.

«Quan van morir els seus pares, Antonio tenia uns divuit o vint anys, i va quedar ell solament amb la seva única germana, petita encara, havent d’encarregar-se de la casa i de la cura de la seva germana. Havien transcorregut amb prou feines sis mesos de la mort dels seus pares, quan un dia en què es dirigia, segons el costum, a l’església, anava pensant en el seu interior com els apòstols ho havien deixat tot per seguir al Salvador, i com, segons narren els Fets dels Apòstols, molts venien les seves possessions i posaven el preu de la venda als peus dels apòstols perquè ho repartissin entre els pobres; pensava també en la magnitud de l’esperança que para aquests estava reservada en el cel; imbuït d’aquests pensaments, va entrar a l’església, i va donar la casualitat que en aquell moment estaven llegint aquelles paraules del Senyor en l’Evangeli: “Si vols arribar fins al final, ven el que tens, dóna els diners als pobres -així tindràs un tresor en el cel- i després vine’t amb mi.»

Llavors Antonio, com si Déu li hagués infós el record del que havien fet els sants i com si aquelles paraules haguessin estat llegides especialment per a ell, va sortir  enseguida de l’església i va fer donació als vilatans de les possessions heretades dels seus pares (tenia tres-centes parcel·les fèrtils i molt belles), amb la finalitat d’evitar tota inquietud per a si i per a la seva germana.

Va vendre també tots els seus béns mobles i va repartir entre els pobres la considerable quantitat resultant d’aquesta venda, reservant només una part per a la seva germana.

Havent tornat a entrar a l’església, va sentir aquelles paraules del Senyor en l’Evangeli: «No us atabaleu pel matí.»
Sortint una altra vegada, va donar als necessitats fins i tot el poc que s’havia reservat, ja que no suportava que quedés en el seu poder ni la més mínima quantitat. Va encomanar la seva germana a unes verges que ell sabia eren de confiança i va cuidar que rebés una convenient educació; quant a ell, a partir de llavors, lliure ja de cures alienes, va emprendre davant de la seva mateixa casa una vida d’ascetisme i d’intensa mortificación.

Treballava amb les seves pròpies mans, ja que coneixia aquella afirmació de l’Escriptura: El que no treballa que no minge; el que guanyava amb el seu treball ho destinava part al seu propi sustento, part als pobres.

Orava amb molta freqüència, ja que havia après que és necessari retirar-se per ser constants a orar: en efecte, posava tanta atenció en la lectura, que retenia tot el que havia llegit, fins a tal punt que va arribar un moment en què la seva memòria suplia els llibres.

Tots els habitants del lloc, i tots els homes honrats, la companyia dels quals freqüentava, en veure la seva conducta, ho cridaven amic de Déu; i tots ho estimaven com a un fill o com a un germà.» […]

Es va convertir, escoltant la paraula de Déu i posant-la en pràctica en un Maestro de vida: El seu exemple personal i la seva paraula aconsellaven el dejuni, l’oració, el senyal de la creu, la vivència de la fe. Ensenyava, per pròpia experiència, que el dimoni té por als dejunis, les vigílies i oracions dels ascetas.

I deia que la millor actitud davant les insídies del maligne dimoni són, principalment, l’amor encès a Jesucrist, la pau del cor, la humilitat, el menyspreu de les riqueses, l’amor als pobres, l’almoina.

L’ensenyament d’Antonio captivava als qui acudien a ell. I, a poc a poc, van ser formant-se comunitats que tenien com a norma l’estil de vida d’Antonio. En la seva ermita es va trobar plenament amb el Senyor l’any 356.

Quan parlem de Sant Antonio diem sempre la paraula Sant. Els sants, com m’agrada dir moltes vegades, són persones que han viscut d’acord amb els ensenyaments de l’Evangeli, convertint-se així en mestres i models per a la humanitat i, conclosa la seva peregrinació en aquesta terra, són poderosos intercesoresa favor nostre. Recordem, doncs, les coses de la seva vida i que això influeixi en la nostra, en la de cadascun, i també resant-li, que ell intercedeixi per nosaltres des del Cel.

Avui dia al món es creu més pel que es veu. Per això, la nostra fe en Déu ha de manifestar-se en les nostres obres, en els nostres fets concrets. La fe doncs ha de ser provada, demostrada i no només aquesta. Ha de ser alguna cosa evident i comprensible per tots. El món creurà si nosaltres els cristians posem en pràctica els compromisos del nostre Baptisme com va fer Jesús, com va fer Sant Antonio, com han fet els sants, doncs anomenats a ser sants no són només alguns: som tots.

I avui és també el Dia d’aquesta Parròquia. Un dia per fomentar la consciència de la nostra pertinença a l’Església, concretada en la vinculació de cadascun a la seva pròpia parròquia. Cadascun hem estat cridats a ser membres del Poble de Déu, un poble els membres del qual han d’estar units en l’amor recíproc i que té l’encàrrec de servir i transformar cap al ben el món, amb l’ajuda i la llum de l’Evangeli.

El servei que està cridat a donar una parròquia és decisiu i insubstituïble. En tot l’any cada parròquia ens ofereix la celebració de l’Eucaristia, l’anunci de la Paraula de Déu, la pràctica dels Sagraments, l’exercici de la caritat. En cada parròquia es donen les catequesis dels nens que es preparen per rebre la Primera Comunió, dels joves que es preparen per rebre el Sagrament de la Confirmació, la formació cristiana de les parelles que pensen contreure el Sagrament del Matrimoni en els propers mesos; els catequistas i responsables de  evangelización adquireixen la seva formació per exercir de la
millor manera possible el seu servei, les activitats de les Caritas en cada parròquia promouen que l’amor i l’ajuda que Déu vol donar i oferir arribi a través dels fidels.

La parròquia, una vegada iniciada la nostra fe, la manté i enforteix. Formant part d’una parròquia, hem de preguntar-nos: què fem nosaltres per la vida de la parròquia? En què col·laborem i què aportem?

Aquesta festa, doncs ha de provocar en cadascun una reflexió de la pertinença a la pròpia parròquia, reconèixer amb gratitud el que hem rebut de Déu i usar-ho i oferir-ho al servei de la comunitat parroquial. Per això és una bona ocasió de preguntar-nos: en què puc servir i ajudar?

Que la celebració, doncs, avui, un any més de la festa d’aquesta Parròquia ens ajudi a tots a aprendre més de Sant Antonio, a voler-ho més i a ser membres vius de la Parròquia.