HOMILIA A LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME 16 juliol 2019

1.   La festa de la Mare de Déu del Mont Carmel és una de les celebracions marianes més populars i més estimades al poble de Déu. Gairebé espontàniament ens trasllada a la terra de la Bíblia, on al segle XII un grup d’ermitans va començar a venerar a la Verge en els vessants de la serralada del Carmel. Amb l’alegria que ens dóna sempre celebrar una festa en honor de la Mare de Déu, la honorem doncs avui amb el títol del Carme, que cada mes de juliol ve a ocupar un lloc especial en cada cor, a cada família, com a far potent de les nostres bones Illes i Eivissa i Formentera.

Un any més ens vam reunir en aquest lloc sagrat, casa de Déu i lloc on escoltem la seva paraula i fem en conseqüència amb això els nostres bons propòsits per gaudir d’aquest dia dedicat a la Mare de Déu del Carme, que com és Mare i protectora de tots, el és també empara i guia dels navegants. I ens vam inspirar per celebrar bé aquesta festa en les paraules que hem escoltat en l’Evangeli quan Jesús, des de la creu, dirigeix ​​a la seva mare Maria i a Joan: «Aquí tens el teu fill … Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva »(Jn 19,26-27).

La festivitat de la Mare de Déu del Carme ens convida a mirar a l’Estrella dels Mars per buscar-hi orientació, consol i sentit cristià en la nostra vida. Maria, Mare sol·lícita, atenta sempre a les necessitats dels seus fills, ens crida a acollir la paraula salvadora del seu Fill.

La Verge del Carme és invocada com «Porta del cel, i també com» Estrella del Mar «, que orienta i socorre en totes aquelles situacions d’anar pel mar. Sant Tomàs d’Aquino deia: «A Maria Santíssima se l’anomena Estrella del Mar, perquè de la mateixa manera que per l’estrella es dirigeixen els navegants al port, així per aquest mitjà de Maria es dirigeixen els cristians a la glòria», I Sant Bernat, veritable enamorat de l’amor maternal de la Verge, exhortava dient: «Mira a l’Estrella. Invoca Maria «recordant-nos amb aquestes paraules que Maria és sempre la imatge de la misericòrdia que ens ve de Déu.

2.   A la primera lectura de la Bíblia que hem escoltat avui, presa del llibre 1 Re 18, 42-45) pertany a l’anomenat «cicle d’Elies», antiga col·lecció d’històries d’aquest profeta que va deixar una empremta inesborrable en la memòria del poble de Déu. Elías és el gran profeta de la fe i del zel per la glòria de Déu. En l’època d’Elías el poble vivia en una situació extrema de confusió religiosa, fins al punt que havia arribat a seguir a Baal, un déu estranger de la fecunditat, al qual consideraven la veritable font dels béns de la natura, que enviava la pluja i la rosada per fertilitzar a la mare terra.

El profeta Elies, per provar que només Déu controla la naturalesa, havia jurat que no hi hauria pluja ni rosada si no quan ell ho ordenés amb la seva paraula profètica (1 Re 17,1). Després d’alguns anys de sequera i gràcies al ministeri d’Elies el poble havia tornat a reconèixer al veritable Déu (1 Re 18,20-40). Quan el poble es converteix, Déu està disposat a donar la pluja de nou. Elías llavors convida al rei Acab a «menjar i beure» (1 Re 18,41), és a dir, el convida a fer festa perquè el poble ha tornat al seu Déu i el Senyor enviarà una altra vegada l’aigua sobre la terra: «Puja , menja i beu perquè ja se sent el soroll d’una pluja torrencial «(1 Re 19,41).

Probablement Acab havia estat dejunant per molt de temps, a causa de la sequera, com a signe de dol i penitència, segons el costum que se seguia en temps de calamitats (cf. Joel 1,14). Per la seva banda, el profeta puja al cim del Carmel. Les set vegades que mana al seu criat a observar el mar per veure algun signe de pluja, indiquen la seguretat que té en la paraula que Déu havia pronunciat: «Jo faré ploure sobre la terra» (1Re 18,1). Mentre el criat va a mirar, Elies ora «postrat front a terra amb la cara entre els genolls» (1 Re 18,42). A la setena vegada, el criat li va dir: «Puja del mar un núvol petita com el palmell d’una mà» (1 Re 18,44). Finalment arriba el signe que el profeta esperava. En té prou una petita nuvolet per intuir que Déu enviarà la pluja al país i així li ho fa saber al rei dient-li: «ves, abans que la pluja t’ho impedeixi» (1 Re 18,44). En aquell moment, «el cel es va enfosquir amb núvols, va bufar el vent i va caure aigua en abundància» (1 Re 18,45). Elías llavors corre davant d’Acab, com feien els cavallers davant el rei per anunciar la victòria; només que aquí la victòria no ha estat del rei, sinó de Déu, d’Elías i del poble. El final de la sequera havia deixat en clar que Yahvéh era l’únic Déu, font de la fecunditat i de la benedicció, i el poder arriba a tota la natura.

3.     A l’evangeli (Jn 19,25-27), al costat de la creu de Jesús apareix congregada simbòlicament l’Església, representada per «la seva Mare» i per «el deixeble a qui estimava» (19,25-27).

Al peu de la creu, en lloc de Jerusalem, apareix ara Maria, mare dels fills de Déu dispersos, reunits ara per Jesús (Jn 11,52), veritable «temple» de la nova aliança (Jn 2,21). Maria és la nova Jerusalem-mare, la filla de Sió a la qual el profeta deia: «Alça els ulls i mira al teu voltant, tots es reuneixen i vénen a tu; els teus fills arriben de lluny, les teves filles les porten en braços «(Is 60,4). Ara és Jesús, qui dirigint-se a la seva mare, li diu: «He allà al teu fill». A imatge de Jerusalem-mare, Maria és la mare universal dels fills de Déu, congregats en Crist, principi de la nova humanitat.

Jesús després es dirigeix ​​al deixeble i li diu: «He allà a la teva mare». El deixeble «a qui Jesús tant estimava» (Jn 19,26) és imatge del creient de tots els temps. Per això les paraules de Jesús fan que la maternitat de Maria abast una dimensió eclesial que s’estén a tots aquells que segueixen amb fidelitat fins a la creu. El deixeble acull la Mare de Jesús com una cosa seva. «Des d’aquella hora, el deixeble la va acollir entre les seves coses pròpies». Es tracta de les coses pròpies d’algú, de persones o coses d’immens valor per a ell (cf. Jn 8,44; 10,4; 16,32; etc.). Les «coses pròpies» del deixeble són els seus béns espirituals, els seus valors més profunds en la fe, entre els quals cal incloure la paraula de Jesús (Jn 17,8), la pau que el món no pot donar (Jn 14,27 ), el do de l’Esperit (Jn 20,22); etc. Entre aquests béns propis del deixeble ara apareix també Maria. La Mare del Senyor passa a ser part del tresor més preuat del deixeble creient. Quan ha arribat l’Hora, al peu de la creu neix la nova família de Jesús, símbol de l’església de tots els temps: «la seva Mare i els seus germans», (cf. Mc 3,31-35).

4.     Que aquesta celebració de la Verge, com les que tenim gairebé tots els mesos, augmenti la nostra devoció i el nostre desig per viure santament, correctament, fent bé les cues bones que ens correspon fer. Deixem-nos seduir per l’exemple de la Mare de Déu, que sempre va portar a Jesús en el seu cor.

Que la Mare de Déu del Carme protegeixi al nostre poble, i que la devoció cap a ella sigui per a nosaltres una potent llum que ens il·lumini, de manera que, com Jesús, passem per aquest món «fent el bé». I el bé més concret que podem realitzar és convertir-nos en transmissors d’aquesta mateixa devoció als nostres fills, com nosaltres la vam rebre dels nostres pares. Ensenyem-, com recordava Sant Bernat, què significa això de «Mira l’Estrella, invoca Maria» perquè puguin anar per la vida – sobretot els adolescents i joves, sabent que la mateixa edat els porta de vegades per camins a vegades arriesgados- amb la seguretat que, en mans de la Mare de Déu, estem sempre a prop de Jesús i no hi ha més alegria i seguretat de sentir-nos part d’aquesta Família en la qual el Senyor se’ns ha fet present.

Ella, que va demanar a Déu per nosaltres, que per les seves precs Déu vessament seva benedicció sobre tots nosaltres.