FESTA DE SANT MIQUEL ARCANGEL Parròquia de Sant Miquel de Balansat 29 setembre 2016

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Sant Miquel, titular d’aquest temple parroquial.

Sant Miquel és una de les quatre esglésies fortificades que es van construir a l’illa, juntament amb les de Sant Jordi, Sant Antoni i Santa Eulària. Igual que aquestes, va ser erigida tant per atendre les necessitats espirituals de la població com per protegir-la davant les invasions de corsaris turcs i nord-africans. El temple original es va aixecar entre els segles XIV i XV. Al segle XVII se li afegeixen les dues fondes capelles laterals, anomenades de Benirràs (1690) i de Rubió (a partir de 1691). La primera, situada a la dreta de la nau principal, compta amb boniques pintures al fresc, inspirades en motius religiosos, geomètrics i florals, que estan dedicades a Jesús, com posa de manifest l’anagrama central de la volta, “IHS”, abreviatura grega del seu nom.

En 1785 es va convertir en parròquia, pel primer bisbe de la nostra diòcesi, Mons. Manuel Abad i Lasierra. Aquest Bisbe, a l’establir les vint primeres parròquies, va voler dedicar una a Sant Rafael, de manera que tots els ensenyaments que ens poden venir d’aquest Sant Arcàngel ens servissin per als que vivim aquí i en totes les nostres Illes. Amb aquests sentiments, doncs, tractarem de celebrar i aprofitar els beneficis que ens poden venir d’això.

Un any més, doncs, tenim la sort i l’alegria de reunir-nos amb ocasió de la festa de Sant Miquel participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Sant Mateu.

Qui és Sant Miquel? Sabem que abans que existís el nostre món, Déu ja havia creat un món d’esperits purs: els àngels. Però ells es van dividir en dos bàndols – uns fidels a Déu i altres rebels en contra d’Ell. I llavors es va iniciar una batalla terrible al cel: d’una banda, Sant Miquel i els seus àngels i, de l’altra banda, Llucifer o Satanàs amb els seus sequaços. Van vèncer Miquel i els seus àngels fidels i van llançar al diable i els seus al infern. És el que ens explica la primera Lectura d’avui, presa del llibre Apocalipsi.

I des de llavors, Satanàs i els seus sequaços busquen contrarestar el poder i domini de Déu. I perquè no els és donat enfrontar-se directament amb Déu, ho fan indirectament. Tracten d’arrabassar-li la seva criatura preferida de la terra: l’home. Per això, cada un de nosaltres no només és buscat i volgut per Déu: ens busca també el dimoni.

Qui negaria tal realitat? Cada un de nosaltres experimenta aquesta tensió, aquest conflicte en el seu propi cos i en la seva pròpia ànima: ens busca Déu i ens pretén el dimoni. Estem entre les dues forces i de les dues portem alguna cosa dins nostre. Sempre hi haurà el bo en l’home, perquè Déu està actuant contínuament. Però també pot haver el dolent dins d’ell, perquè també el diable està actuant permanentment.

Però passa que el món modern ja no creu en el dimoni. Ell ha aconseguit fer en els nostres dies el seu millor maniobra: fer que es dubti de la seva existència. En contra d’aquestes tendències modernes, penso que hem de prendre molt seriosament la presència i el poder del dimoni. Perquè crec que hi ha una prova evident de l’existència del dimoni: que la presència i l’acció del mal en el nostre món sobrepassa molt la capacitat i la maldat dels homes que la realitzen.

Probablement també cada un de nosaltres hem sentit aquest tremend poder del mal que treballa en nosaltres i que en determinats moments irromp en la nostra vida. Qui de nosaltres mai s’ha sentit sorprès en veure del que era capaç, del que arribava a pensar, a desitjar o fer?

I així ens adonem que un ésser fort obra en nosaltres i ens vol imposar la seva voluntat, i que necessitem a un altre més fort per alliberar-nos. En realitat, vam ser alliberats ja el dia del nostre baptisme. Però el dimoni va tornar a nosaltres i ho deixem entrar de nou, per mitjà dels nostres pecats.

La gran obra del diable és el pecat. Ell és el pare del pecat. La realitat del mal – que porta els homes a matar, robar i enganyar; que fa triomfar l’injust i patir al just; que torna egoistes als que tenen ja massa i porta a la desesperació als marginats. Tot això i molt més és la seva obra, ben present i actual en el nostre món.

Realment, l’home no viu només el seu destí. És incapaç de ser absolutament independent. O es lliura a Déu o és encadenat pel dimoni: o és Crist o és Satanàs el que viu i triomfa a nosaltres. O som fills de Déu o som fills del diable!

Però nosaltres mateixos no aconseguirem deixar-nos anar del poder del dimoni. Amb les nostres pròpies forces no podrem vèncer el mal dins nostre. Cal que Crist ens enforteixi en la nostra lluita diària contra l’enemic. Cal que Crist ens alliberi, pas a pas, del seu poder destructor. També la Sma. Mare de Déu, la vencedora del diable, ha d’ajudar-nos en això.

I allà entra llavors el nostre patró, Sant Miquel, amb els seus àngels. Els àngels, sobretot els nostres àngels de la guarda, són els nostres grans amics i companys en el camí de la vida. Són els enviats de Déu, per així sentir-nos, ajudar-nos, aconsellar-nos i protegir-nos en la nostra lluita diària contra el mal.

Ens donen força i ànim en moments de temptació o desesperació, ens aconsegueixen la gràcia de Déu quan la necessitem i ens guien en el nostre camí cap a la perfecció cristiana.

Per tot això, hem de prendre molt seriosament als àngels, la seva presència i ajuda en el nostre camí quotidià. Només amb la seva protecció podrem resistir i rebutjar els atacs del dimoni. Hem de confiar-se molt més a ells i al seu conducció. Però, ¿qui de nosaltres pensa en els àngels, els resa o s’encomana a ells?

Estimats germans, en aquesta festa en què recordem al nostre gran patró Sant Miquel, volem posar-nos de nou a les mans i en les mans dels seus àngels, els nostres fidels companys i protectors, perquè ens guiïn en el nostre camí cap a la casa del Pare, cap al cor de Déu.

Leave a Comment